entrada lliure

Entrada lliure

               Fes una entrada lliure (amb imatges i explicació pròpia) que sigui llarga.
El difícil diàleg entre pares i fills.
 Alguns conflictes i ruptures sorgeixen quan les dues parts creuen que tenen raó i no deixen anar la seva idea. Aquesta actitud aporta seguretat, però també alimenta el conflicte quan l'altre implicat –per exemple, el nostre fill– opina una mica diferent de nosaltres. Debatre provoca en algunes persones una por de perdre la sensació de seguretat, de mostrar-se vulnerables. Senten que si cedeixen els han vençut. Però si no hi ha diàleg, la ruptura en la relació està gairebé assegurada.
 Les persones construïm una identitat a través de la narrativa: per com expliquem la nostra història personal i per com transmetem la nostra opinió. Sentir que tenim raó, amb una opinió ben formulada i clara, és una manera de reafirmar aquesta identitat. Solem considerar una debilitat el fet de sentir-nos insegurs. Però mostrar-nos disposats a modificar-la i escoltar els altres són en realitat indicadors de la força d'una persona. És més savi reconèixer que un no en sap i mantenir-se obert a altres perspectives. Això ens enriqueix; ens ajuda a comprendre i a decidir amb més claredat. “Es produeix un plaer natural quan parlem amb algú que no ho sap tot, que té la ment oberta i està disposat a escoltar”, il·lustra l'autor budista Jack Kornfield.
El Juan arriba a casa després d'una llarga jornada. La Patricia, la seva filla de 17 anys, està asseguda al sofà. Al cap de poca estona es barallen: aquesta nit ella vol sortir amb els seus amics i ell no l'hi permet. El Juan no sent predisposició per al diàleg perquè la seva ment està ocupada amb els problemes de la feina. Sense prestar l'atenció que cal, la seva resposta immediata és “no”. I, com a adult, pot exposar tantes raons com vulgui.
En general, la filla utilitzarà recursos com “sóc l'única que no pot”, “tots els meus amics hi aniran” o “m'ho vas prometre”. Arguments que sovint no seran considerats com a tals pels pares, cosa que portarà la filla a rebel·lar-se. Si els adults reconeixen els seus punts forts, ella no sentirà que ha de definir-se tant per oposició. Tot i això, la reacció és inevitable, i al pare li costa acceptar-la perquè sent que es qüestiona la seva autoritat. El Juan ha de plantejar-se en què es basa aquesta influència sobre la Patricia. En la por, el respecte, l'amor o la confiança? “Que el meu fill qüestioni els meus ensenyaments no té per què afectar la meva influència”, sosté la Clara, una mare, “però si em mostro insegura, no em farà cas. La meva autoritat es basa només en la meva experiència. Però, precisament, la innocència dels fills pot fer-los més savis. Cal ser honestos i, quan s'oposen frontalment, hem de recordar que els estem educant. No es tracta de res personal entre ells i nosaltres”.